BLOG
Periodista Cultural
El patrimoni museístic de les comarques gironines és ingent i d’un interès innegable. Per copsar-ho només cal que navegueu una estona pel completíssim web Visit Museum.
Alguns museus, però, van més enllà de la seva seu física, de l’edifici en el qual hi desenvolupen la seva principal activitat. Aquests equipaments dels quals estem parlant disposen del que s’anomena extensions, que es vinculen amb el seu discurs museístic, depenen del museu en qüestió, però són en una altra ubicació física i acostumen a explicar un aspecte concret de la temàtica a la qual està consagrat el museu de referència. En aquest post us proposem 5 extensions de museus de les comarques gironines, algunes de ben curioses.
La Casa de pescadors Can Cinto Xuà és una extensió del Museu de l’Anxova i de la Sal de l’Escala. L’Ajuntament la va declarar d’utilitat pública i va iniciar el procés d’expropiació, per incorporar-la posteriorment a l’oferta museística local. L’immoble està situat al barri vell de l’Escala, al carrer de la Torre, número 35, prop de la platja de l’antic port. Es tracta d’una de les poques cases que encara manté la típica estructura de casa de pescadors, sense cap intervenció de la segona meitat del segle XX. Va ser edificada en el segle XVII per la família Callol -cognom il·lustre i molt vinculat a la indústria de l’anxova-, de pescadors i corallers. Consta de dues habitacions a baix, separades per la caixa de l’escala. En una es conserven els fogons de carbó, la llar de foc i el forn del segle XVIII; a l’altra hi ha la cuina de principis del XX i el rebost, que comunicava amb un antic pati i graner que donava al carrer Sant Pere. Al pis de dalt hi ha tres habitacions, una de les quals és una alcova. La casa s’ha museïtzat amb objectes que han estat donats i són provinents de moltes llars escalenques per poder explicar com era la vida quotidiana del segle XVII al XIX, fins a l’arribada del turisme. Can Cinto Xuà és un dels pocs exemples de casa de pescadors que es conserven intactes a Catalunya, oberta al públic.
Aquest dipòsit d’aigua modernista, declarat bé cultural d’interès nacional (BCIN) és una extensió del Museu del Suro de Palafrugell, situat en una antiga fàbrica surera de Can Mario. El dipòsit es va acabar de construir l’any 1905. Actualment, el dipòsit és un veritable símbol identificador de Palafrugell i la seva silueta urbana, així com en un element destacat del patrimoni industrial català, per la seva estructura i valors artístics. A través d’una exposició i un audiovisual, el visitant es pot endinsar en la història i les particularitats d’aquesta construcció: qui la va promoure, qui la va projectar, qui la va construir, quina funció tenia dins la fàbrica i per què s’hi va aplicar una decoració modernista quan la major part dels dipòsits d’aigua del sector surer eren construccions funcionals. El visitant pot pujar els 182 esglaons que l’enlairaran fins a una altura de 30 metres. Dalt del dipòsit, es pot contemplar un destacat treball de forja i gaudir d’unes vistes panoràmiques impressionants de Palafrugell i l’Empordanet. El Museu del Suro també gestiona com a extensió pròpia el Conjunt Monumental de Sant Sebastià de la Guarda a Llafranc.
L’antiga farmàcia de l’hospital de Santa Caterina és un dels conjunts farmacèutics conservats in situ més notables dels segles XVII-XVIII, juntament amb la farmàcia de Llívia. L’antiga farmàcia, una extensió del Museu d’Art de Girona, es troba ubicada a la planta baixa de l’edifici que acollia l’hospital -actualment seu de la delegació del Govern-, amb accés directe des del pati interior. L’estança està coberta per una volta d’aresta decorada amb pintures al·legòriques del segle XIX, que cobreixen unes pintures més antigues d’època barroca amb al·legories galèniques. Del mobiliari conservat destaca el cordialer, un tipus d’armari profusament decorat, on es guardaven els medicaments més preuats, incorporat en el conjunt de prestatgeries. La farmàcia conserva una col·lecció de més de 300 pots de ceràmica blanca vitrificada datats dels segles XVII i XVIII, a més de diversos morters, flascons de vidre bufat i recipients de fusta, entre d’altres. Aquest conjunt de pots de ceràmica és un dels més importants d’Europa per la seva cronologia i la quantitat de recipients que la formen. Una altra de les joies d’aquesta farmàcia és la biblioteca, que recull diverses publicacions i tractats relacionats amb la medicina que van del segle XIII fins al XX.
El Museu de la Pesca de Palamós té més d’una extensió. La capella del Carme, el Castell de Sant Esteve de Mar o l’Espai del Peix en són alguns exemples. El més singular, però, segurament són Les Barques del Peix. Aquesta és una extensió, literalment, sobre l’aigua, ja que l’equipament es fa càrrec de la preservació de dues embarcacions cedides al museu que han esdevingut una “extensió flotant” al moll de Palamós. Són la Gacela i l’Estrella Polar, dues barques propietat de l’Ajuntament de Palamós, que són una plataforma on mostrar i descobrir al públic les pesqueres principals de la nostra costa: la pesca d’arrossegament i la d’encerclament.
La inestabilitat d’un vaixell, l’olor d’una sala de màquines, un espai petit angoixant, la percepció del fons del mar, l’observació d’una mola de peix a través del monitor d’una sonda, escoltar una conversa per ràdio, el tacte d’una xarxa… A través d’aquest seguit de sensacions els visitants s’apropen a les característiques de les embarcacions de pesca i la feina dels pescadors a bord, tot reforçant el discurs del Museu, fent-lo més entenedor, proper i participatiu. Les Barques del Peix són escenari de tota classe d’activitats pedagògiques, visites culturals i tallers. Podeu consultar al web el calendari de visites guiades, en el marc del programa pedagògic Viu la Mar.
L’escriptori de Santa Maria de Ripoll, l’scriptorium, una de les extensions del Museu Etnogràfic de Ripoll, va ser un dels més rellevants d’Europa a nivell paleogràfic, textual i artístic. Juntament amb la biblioteca, es trobava en el si d’una comunitat benedictina dedicada a l’oració i al treball. En aquests espais, que sovint es trobaven a la mateixa estança, s’hi desenvolupava, sovint amb un silenci absolut, una de les tasques més laborioses que es duien a terme a l’interior del cenobi, la còpia de manuscrits. Els amanuenses o monjos copistes, es passaven la major part del seu temps copiant i il·luminant còdex, fabricats amb pergamí, escrits amb plomes d’oca i tinta feta amb sutge. Aquesta extensió del Museu Etnogràfic de Ripoll va deixar un vell llegat molt destacat de manuscrits dels segles X, XI i XII. Una part considerable d’aquests manuscrits s’han perdut al llarg del temps; els còdex conservats es troben majoritàriament a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, tot i que cal anar fins a la Biblioteca Nacional de París o a la Biblioteca Apostòlica del Vaticà per poder contemplar les pàgines de les dues grans bíblies manuscrites al monestir de Santa Maria al segle XI. En l’actualitat, l’scriptorium és una exposició permanent que, de manera interactiva i didàctica, ofereix al visitant la possibilitat de conèixer el passat cultural de la població i la importància que el monestir de Santa Maria de Ripoll va tenir dels segles X al XII en la producció i còpia de manuscrits. Però l’experiència no s’acaba aquí, sinó que el visitant, ja sigui gran o petit, aprendrà com es fabrica un pergamí, com s’aconsegueix escriure amb una ploma d’oca, com es relliga un còdex medieval i, un cop acabada la visita, podrà fer ell mateix de monjo copista, posant en pràctica el que ha après a l’exposició del llarg i minuciós procés de fabricació dels còdex.
