BLOG
Una visita a la Catedral de Girona justifica per sí sola una aturada a la capital gironina. En aquest post us detallarem 5 aspectes relativament poc coneguts d'aquest monument, 5 "secrets", si és que encara queden aspectes per descobrir d'aquest esplèndid monument.
La visita a la Catedral de Santa Maria de Girona és absolutament ineludible, si el que es vol és conèixer mínimament els punts de màxim interès cultural, patrimonial i turístic de la capital gironina. Hi ha un coneixement força exhaustiu d’aquest monument, que és el resultat de l’acumulació de diversos estils constructius, ja que els orígens del temple els hem d’anar a buscar en l’etapa preromànica, malgrat que només existeix constància documental i no constructiva del primer edifici. La primera catedral romànica es va inaugurar el 1038 i el 1604 van finalitzar les obres del temple gòtic –una nova etapa- que havien començat l’any 1312 i van aprofitar algunes parts ja construïdes. La nau de la catedral de Girona va ser coberta amb la volta gòtica més ampla del país (22,98 m d’ample per 34 d’alçada i 50 de llarg) i la segona volta més gran del món de qualsevol estil, després de la de Sant Pere del Vaticà. La primera pedra de la façana d’ordenació neoclàssica però d’esperit barroc, tal i com la coneixem actualment, es va col·locar l’any 1606 i no es va culminar l’obra totalment fins ben entrat el segle XX. Adossat a la Catedral hi trobem el Tresor o museu capitular i també l’impressionant claustre romànic, amb capitells que contenen una iconografia medieval excepcional. Per parlar-ne amb detall d’aquest monument, de tot el que conté i de la seva història, caldria molt més espai que aquestes quatre pinzellades poc precises. En aquest post us explicarem només 5 coses, concretes i relativament poc conegudes, de la Catedral gironina.
Sepulcre d'Ermessenda de Carcassona a la Catedral de Girona. Foto: Catalunya.com (Agència Catalana de Turisme)
Ermessenda de Carcassona, cogovernant del condomini format per Barcelona, Girona i Osona amb el seu espòs Ramon Borrell, comte de Barcelona, és una de les figures rellevants en la història de la Catedral i el personatge més poderós del país durant el segle XI. Ermessenda va ser una de les promotores de la construcció de la catedral romànica i l’any 1015 va donar cent unces d’or per a la construcció dels murs i la coberta, així com un retaule d’or. També va promoure la fundació del Capítol de la Catedral i la primera menció coneguda del monestir de Sant Daniel fa referència a la donació que la comtessa i el seu fill Berenguer van fer de totes les terres de què disposaven a la vall de Sant Daniel.
La comtessa, que va morir l’any 1058 als 85 anys, a Sant Quirze de Besora, va deixar palesa documentalment la seva voluntat de ser enterrada a la Catedral de Girona. Així doncs, les despulles de la comtessa van ser dipositades dins un sarcòfag que originàriament es va situar a la galilea -vestíbul cobert- de la catedral romànica i, posteriorment, l’any 1385, va ser traslladat a l’interior del temple per ordre del rei Pere el Cerimoniós, juntament amb el sepulcre de Ramon Berenguer II, Cap d’Estopes, besnet d’Ermessenda. El de la comtessa el van situar al damunt de la porta que dona a l’escala que permet pujar al trifori, mentre que el de Ramon Berenguer el van situar al damunt de la porta de la sagristia.
El rei va ordenar la construcció de dos nous sepulcres d’estil gòtic, una operació que es va limitar a revestir els originals amb plafons d’alabastre amb l’ensenya reial i també va encarregar a l’escultor mallorquí Guillem Morell la realització de sengles estàtues jacents dels difunts, que van ser situades al vessant anterior de la tapa. A finals del segle XX, l’any 1982, els sepulcres gòtics es van obrir i els sarcòfags romànics originals presentaven com a única decoració externa disset franges verticals amb els colors roig i daurat. Aquestes franges podrien ser emblemes preheràldics anteriors a l’evidència històrica més antiga que existeix sobre el senyal heràldic de les quatre barres. Actualment, el sepulcre d’Ermessenda es pot admirar, conjuntament amb l’estàtua de la comtessa realitzada per Morell, en una capella lateral de la Catedral. Com a curiositat, dins el sepulcre d’Ermessenda hi ha un únic os de les despulles de la comtessa.
Una imatge del vitrall de Sant Martí i Sant Francesc (S. XIII), descobert l'any 2019. Foto: Capítol de la Catedral.
Anomenat durant un temps com el “Vitrall de la Descoberta”, aquesta és una de les darreres incorporacions al Tresor de la catedral i un descobriment molt rellevant a nivell artístic i històric. L’any 2019 va aparèixer, darrera un retaule sotmès a un procés de restauració i conservació, el vitrall figuratiu més antic de Catalunya, datat a principis del s. XIII. És a dir, la peça, d’autors encara desconeguts, havia estat amagada durant 500 anys.
Els plafons superior i inferior del vitrall, que fa 3 metres d’alçada, daten d’inicis del segle XIII, mentre que els plafons centrals, que representen a Sant Martí i Sant Francesc i donen nom a la peça, daten del segle XIV i són d’una qualitat remarcable en el context europeu del moment. A la sala on s’exposa el vitrall, aquest es pot admirar a gran distància i alhora aproximar-nos per veure’n els detalls tant rics que presenta, quelcom que no sempre és possible.
L’Anunciació a Maria, la Nativitat de Crist, l‘Anunciació als pastors, l’Epifania dels mags d’orient, la flagel·lació i la crucifixió de Crist, Sant Martí tallant la capa i l’estigmatització de Sant Francesc d’Assís són les escenes representades en aquest vitrall, que ha cridat enormement l’atenció del món artístic i historiogràfic.
Una imatge de la Verge de la Pera, a la pujada a la qual dona nom. A sota hi ha una font. Imatge: Sherry Ott. Arxiu Imatges PTCBG
A la banda sud de la Catedral, al peu del campanar, hi ha l’anomenada Plaça dels Apòstols, que pren el nom de la porta lateral d’accés al temple, una portada construïda durant tres períodes diferents que va ser culminada amb l’estil neogòtic. A cada banda de la porta d’accés a la Catedral hi havia hagut les 12 estàtues que representaven els apòstols, però van ser víctimes de diverses vicissituds, van acabar destruïdes -excepte dues escultures que actualment es troben a la porta d’accés al Tresor- i les mènsules que les contenien apareixen actualment buides.
L’espai on ara hi ha la plaça dels apòstols l’ocupaven els habitatges del clergat capitular i un cementiri. Tot va ser enderrocat en el primer terç del segle XVI, tot i que es van conservar algunes tombes que encara avui es poden veure. Allà s’hi va construir la plaça, sobre una cisterna de recollida d’aigua -detall que molta gent desconeix-, que alimentava la font de la Verge de la Pera, que es troba fent xamfrà a la pujada que porta el nom de la verge, un dels racons més bells de la nostra ciutat. En aquest xamfrà hi ha una imatge de la verge que data de l’any 1785 i a dalt, al bell mig de la plaça, un pou de pedra que ja és característic del lloc.
És en aquest plaça dels Apòstols, on s’hi troba el rellotge de la catedral, a la torre del campanar, que s’hi concentra una munió de gent el dia de cap d’any per rebre l’any nou tots plegats.
Una vista de la "vinya" del pecat original, al claustre de la Catedral de Girona. Imatge: Capítol de la Catedral.
El claustre romànic (S. XII) de la Catedral de Girona, adossat a la banda nord del temple, és molt característic per diversos motius. La seva planta trapezoïdal irregular n’és un, així com la importància artística, històrica i iconogràfica dels seus capitells i la irregularitat de les seves galeries en la llargada i en el contingut de columnes i capitells. El primer recinte claustral es va construir abans de 1117, l’any que va finalitzar la construcció de la torre romànica anomenada de Carlemany, adossada a la façana nord del monument. Contràriament al que era habitual en el romànic, la sala capitular és a la galeria sud del claustre, el dormitori a la galeria est i la canonja, a la galeria oest.
Al segle XIV es van variar els espais de les galeries, el 1532 es va construir la capella de la Verge dels Claustres en el lloc de l’antiga canonja i en el segle XVIII es va construir una nova sala capitular. Els pilars del claustre estan decorats amb frisos de temàtica religiosa que segueixen un fil argumental i també amb temes vegetals, quotidians i zoomòrfics. Aquests frisos envolten els pilars, un total d’onze, a una mateixa alçada en cadascun d’ells.
El claustre és molt original gairebé en tot, ja que en un dels frisos dels pilars s’hi pot trobar una escena descrita a l’Antic Testament, que passa al paradís terrenal. Es tracta de l’escena d’Adam i Eva a la vora del pomer, l’arbre del pecat original. El cas és que al claustre el pomer es converteix en una vinya, degut al vincle de la vinya i el vi a la Catedral gironina. Aquesta és una curiositat, però paga la pena passar-hi una estona al claustre, per observar i admirar els frisos dels pilars i els relleus dels capitells.
La signatura del Beatus de Girona, de la monja En (també coneguda per Ende o Eude). Foto: Capítol de la Catedral.
El Beatus de Girona és una de les joies que podreu trobar al Tresor de la Catedral. Es tracta d’un manuscrit miniat (il·lustrat amb miniatures), que està signat per la monja En també coneguda com a Ende o Eude. En era una religiosa i artista que es va fer càrrec de les cent quinze miniatures que il·lustren el còdex gironí, datat sobre l’any 975 i sabem de la seva autoria gràcies al fet que a l’última pàgina es deixa constància de la data, del promotor i dels autors. Va rebre l’ajuda, segons figura al Beatus, del miniaturista Emeteri i el copista Sènior. El còdex, que conté el comentari a l’Apocalipsi de Beat de Liébana, va passar a estar a cura dels responsables de la Catedral l’any 1078.
El manuscrit miniat consta de 284 folis, escrit a mà en lletra visigòtica. Són diverses les característiques que fan del Beatus un còdex extraordinari. La primera, el seu origen, ja que prové del monestir de Tábara (Zamora) i arriba fins a la Catedral de Girona, tenint-ne constància al segle XI. La segona característica remarcable és la seva antiguitat (975) i finalment, clar, el fet que En fos una dona, considerada l’artista femenina més antiga documentada. La seva obra no passa desapercebuda, ja que aquest exemplar, dins dels pocs beatus que s’han pogut conservar, és el que conté més il·luminacions (il·lustracions) i també compleix el fet poc habitual que disposa d’algunes miniatures que ocupen les dues pàgines.
